L’any 1964 es va publicar Les joies de la Castafiore, el primer Tintín traduït al català en una magnífica versió de Joaquim Ventalló. Des de llavors, la passió tintinaire a casa nostra ha estat molt intensa i els lligams culturals i emocionals del país amb l’obra d’Hergé han estat d’una enorme solid...
L’any 1964 es va publicar Les joies de la Castafiore, el primer Tintín traduït al català en una magnífica versió de Joaquim Ventalló. Des de llavors, la passió tintinaire a casa nostra ha estat molt intensa i els lligams culturals i emocionals del país amb l’obra d’Hergé han estat d’una enorme solidesa. Tintín era català (o això em pensava jo) és un recorregut per aquesta singular connexió que intenta mostrar i esbrinar com l’intrèpid reporter no només ha arrelat en la consciència de milions de lectors sinó com també estableix curioses connexions amb personatges de la cultura catalana tan diversos com Salvador Dalí, Josep Pla, Pau Riba, Joan Miró o Josep Maria de Sagarra. Tot plegat, amb l’estil amè, rigorós i lleugerament sorneguer que caracteritzen els assajos de Joan Manuel Soldevilla quan s’apropa al món de Tintín.
