L’aspecte més interessant de l’obra de René Girard —aquell que desperta més fascinació en els uns i alhora suscita l’escepticisme més radical dels altres— és el fet que es tracta d’una teoria que en ple segle xxi, davant el relativisme hegemònic, pretén donar una explicació global i integrada de gai...
L’aspecte més interessant de l’obra de René Girard —aquell que desperta més fascinació en els uns i alhora suscita l’escepticisme més radical dels altres— és el fet que es tracta d’una teoria que en ple segle xxi, davant el relativisme hegemònic, pretén donar una explicació global i integrada de gairebé tots els fenòmens culturals, des del procés d’hominització i els orígens de la cultura fins a l’exposició raonada que ofereix sobre la fi dels temps. A Veig Satanàs caure com el llamp, la primera obra de Girard que es publica en català, hi conflueixen el teòric de la literatura, l’antropòleg i l’exegeta bíblic. El llibre constitueix l’aplicació pràctica més reeixida de la teoria mimètica, la gran aportació teòrica de René Girard sobre la necessitat que han mostrat totes les societats de designar un boc expiatori contra el qual es desferma la violència. La singularitat dels relats bíblics, en la lectura de Girard, rau en el fet que expliquen aquesta violència des del punt de vista de la víctima i no pas dels botxins. En paraules de René Girard: «Els relats mítics representen les víctimes de la violència com a culpables. Els relats bíblics i evangèlics representen aquestes mateixes víctimes com a innocents.»
