Aquest llibre que sou a punt de llegir és una porta d’entrada perfecta per entendre l’estratègia i caràcter del periodisme mitchellià. Perquè El secret d’en Joe Gould és molt més que la història d’un personatge estrafolari, amb un passat acadèmic excel·lent a Harvard, que vagava per hotels de mala m...
Aquest llibre que sou a punt de llegir és una porta d’entrada perfecta per entendre l’estratègia i caràcter del periodisme mitchellià. Perquè El secret d’en Joe Gould és molt més que la història d’un personatge estrafolari, amb un passat acadèmic excel·lent a Harvard, que vagava per hotels de mala mort i bars del Bowery vantant-se d’haver escrit una obra mestra del saber universal, la Història oral del nostre temps, un manuscrit de més de nou milions de paraules que havia de revolucionar la literatura planetària i que multiplicava dotze vegades l’extensió de la Bíblia.
Joseph Mitchell va ser un confessionari amb potes que buscava tot allò que la gent no vol saber o li fa mandra de conèixer, amb una oïda sinestèsica i una prosa mil·limètrica. A qualsevol ciutat del món, hi ha cent mil Joe Goulds que són al nostre voltant i que esperen un cronista que els aturi i els escolti, car és en els racons més sòrdids de la humanitat on la literatura s’agrada i aflora. Mitchell escoltava, caminava i preguntava, i ordia un periodisme que, dissortadament, avui és una autèntica ciència-ficció. Després de llegir aquest text immens, ai las!, només ens queda la nostàlgia. La nostàlgia que va fer callar en secret Joseph Mitchell abans de convertir-lo en un clàssic. I ara gaudiu, camineu i escolteu com parla la ciutat. Del pròleg de Bernat Dedéu
Nascut en un entorn rural proper a la vila de Fairmont (Carolina del Nord), Joseph Mitchell arribà el 1929 a Nova York —l’únic personatge de tota la seva literatura periodística—, on començà a escriure cròniques alimentàries sobre els aspectes més estrafolaris de la vida a Manhattan en diaris avui desapareguts com ara The World o el New York Herald Tribune aprofitant-se de l’ambient decadent i sòrdid que havia provocat la depressió econòmica del crac borsari i les seves consegüents escenes de misèria. Tres anys després, l’editor i periodista del The New Yorker St. Clair McKelway el fitxà com a redactor al setmanari on va treballar fins a la seva mort i Mitchell es va convertir així en un dels principals escriptors americans del segle XX.
