«Tot em separa d?un monjo catòlic. Jo no crec en Déu i ell, probablement, no creu en l?inconscient. Per ell, la veritat és divina, s?ha manifestat als humans i fins i tot s?ha encarnat en un home. Per mi, la veritat és humana, ens resulta amagada i no ens arriba si no és a través d?allò que no sabem...
«Tot em separa d?un monjo catòlic. Jo no crec en Déu i ell, probablement, no creu en l?inconscient. Per ell, la veritat és divina, s?ha manifestat als humans i fins i tot s?ha encarnat en un home. Per mi, la veritat és humana, ens resulta amagada i no ens arriba si no és a través d?allò que no sabem. La paraula li arriba de fora; a mi, de dins. Ell ha buscat viure més enllà de la condició humana amb el celibat, la pobresa, una comunitat d?homes, la vida religiosa. La meva vida i el meu treball, al contrari, estan immergits en la diferència dels sexes i de les generacions, en la societat del meu temps i la recerca científica.»
A través del diàleg filosòfic, Marie Balmary expressa la seva visió de les relacions entre religió i psicoanàlisi, a la recerca no tant del que guareix sinó del que salva.
És un diàleg on el verb creure es conjuga sense complements. Un intercanvi on un Déu que demana sacrificis ?un ogre devorador d?ànimes? és confrontat a un Déu de la paraula que apel·la l?ésser humà a expressar un jo profund i un nosaltres significatiu. Una conversa que oscil·la entre l?agnosticisme i la creença, entre el judaisme i el cristianisme, entre l?experiència interreligiosa i el manteniment de les identitats.
