La salvació ha estat un tema habitual al llarg de tota la història, abans i tot de l'era cristiana, però a mitjan segle XX era especialment candent: eren els temps de la «teologia de l'alliberament» i del Concili Vaticà II, així com d'un món immers en una profunda renovació social. Congar va voler f...
La salvació ha estat un tema habitual al llarg de tota la història, abans i tot de l'era cristiana, però a mitjan segle XX era especialment candent: eren els temps de la «teologia de l'alliberament» i del Concili Vaticà II, així com d'un món immers en una profunda renovació social. Congar va voler fer-hi una aportació singular a partir de l'expressió «poble messiànic», en la qual oposa l'autèntic messianisme encarnat en la vida de l'Església a altres messianismes seculars. El Poble de Déu, com a «poble messiànic», és cridat a ser en el món l'anticipació i la figura d'una humanitat redimida. Dividida en dues parts, l'obra parla, en la primera, de l'«ésser» de l'Església i, en la segona, de la seva «missió», atès que l'Església, sense diluir-se en el món, existeix «dins» el món i «per» al món.
